CastellanoVivir nos cuesta la vida
Llevamos años viviendo una ofensiva sostenida contra las condiciones de vida de la clase trabajadora. Trabajar ya no garantiza vivir con dignidad, cobrar un salario no asegura acceder a una vivienda digna. La productividad mejora pero la jornada laboral se mantiene. Los beneficios empresariales baten récords, pero los salarios quedan estancados. El PIB sube, pero la precariedad se extiende.
La vivienda se ha convertido en un bien inaccesible para muchos de nosotros: hoy, el coste medio para acceder a un hogar supera el 50% de sus ingresos. Mientras los grandes especuladores concentran cada vez más propiedades, las trabajadoras somos condenadas a unos alquileres impagables, vivir endeudados, sufrir pisos en mal estado o no poder independizarnos.
Esta ofensiva no se detiene en la vivienda y los salarios, también se extiende sobre los servicios públicos que sostienen la vida cotidiana. El sistema sanitario y la educación pública sufren un proceso de desmantelamiento progresivo: infrafinanciación crónica, precarización de las plantillas y procesos crecientes de externalización, mientras el negocio privado gana terreno. Mientras, el dinero público se dedica al aumento del gasto militar para librar guerras que hacen subir aún más los precios.
Nos dicen que ésta es la legislatura de la vivienda, o que la economía va mejor que nunca. Pero, en la realidad, los trabajadores no hemos notado nada de esto y seguimos sufriendo para vivir dignamente.
Pero en los últimos meses hemos vivido también cosas esperanzadoras. La comunidad educativa ha hecho huelgas históricas. El campesinado ha conseguido paralizar autopistas y puertos por decir lo suficiente. Y las manifestaciones por la vivienda han logrado obligar a los gobiernos a hacer leyes que no querían hacer. Estos meses hemos visto cómo sólo luchando podemos conseguir mejorar nuestras vidas. Ahora es hora de redoblar la lucha.
Por eso exigimos:
- Bajada de los precios de alquiler
El precio del alquiler no puede fijarlo el mercado. Por eso es necesario reformar el índice de referencia de los precios del alquiler y vincularlo a los salarios. - Prohibición de desahucios sin alternativa y contratos indefinidos
Es necesario garantizar las condiciones mínimas de estabilidad residencial como condición para tener una seguridad material. Por eso reclamamos la prohibición de todos los desahucios en casos de personas vulnerables y sin alternativa residencial y que los contratos de alquiler sean indefinidos. - Expropiación de viviendas de bancos y fondos voluntarios
Es necesario recuperar las viviendas de los grandes especuladores y ponerlas bajo control público, así como prohibir las compras especulativas para evitar su acaparamiento. - Construcción de un parque público de vivienda
Es necesario construir un verdadero parque público de vivienda, financiado mediante un impuesto especial al rendismo. También hay que asegurar que sea totalmente público, eliminando los topes de ingresos mínimo para acceder. - Reconocimiento de los derechos sindicales
Los derechos deben garantizarse a través de la autoorganización de los trabajadores. Por eso es necesario reconocer los derechos sindicales en materia de vivienda, incluyendo el derecho a la negociación colectiva, a la representación sindical ya la huelga de alquileres cuando se conviertan en situaciones de incumplimiento por parte de la propiedad. - Aumento del Salario Mínimo Interprofesional (SMI) hasta los 1.600€ y Pensión mínima igual al SMI.
El salario mínimo debe garantizar condiciones de vida dignas. Hoy no lo hace. - Reducción de la jornada laboral a 35 horas semanales que los convenios siempre podrán pactar su reducción.
Reducir la jornada significa repartir el trabajo y combatir el paro, mejorar la salud, la calidad de vida y la conciliación. - Incremento de los salarios con la pérdida efectiva de poder adquisitivo.
Por parte muy importante de la población trabajadora, el alquiler o hipoteca absorben entre el 40% y el 60% de los ingresos, pero su ponderación en el IPC es insuficiente, generando una distorsión entre inflación oficial y coste real de la vida. - Defensa de todos los servicios públicos.
Ni salarios por tierra ni vivienda por las nubes.
CNT PONENT SE SUMA A LA HUELGA GENERAL EL DÍA 11 DE NOVIEMBRE
¡VAMOS TODAS! HACIA LA HUELGA GENERAL
CatalàViure ens costa la vida
Fa anys que vivim una ofensiva sostinguda contra les condicions de vida de la classe treballadora. Treballar ja no garanteix viure amb dignitat, cobrar un salari no assegura accedir a un habitatge digne. La productivitat millora, però la jornada laboral es manté. Els beneficis empresarials baten rècords, però els salaris queden estancats. El PIB puja, però la precarietat s’estén.
L’habitatge s’ha convertit en un bé inaccessible per a molts de nosaltres: avui, el cost mitjà per accedir a una llar supera el 50% dels ingressos. Mentre els grans especuladors concentren cada cop més propietats, les treballadores som condemnades a uns lloguers impagables, a viure endeutats, a patir pisos en mal estat o a no poder-nos independitzar.
Aquesta ofensiva no s’atura en l’habitatge i els salaris, també s’estén sobre els serveis públics que sostenen la vida quotidiana. El sistema sanitari i l’educació pública pateixen un procés de desmantellament progressiu: infrafinançament crònic, precarització de les plantilles i processos creixents d’externalització, mentre el negoci privat guanya terreny. Mentrestant, els diners públics es dediquen a l’augment de la despesa militar per lliurar guerres que fan pujar encara més els preus.
Ens diuen que aquesta és la legislatura de l’habitatge, o que l’economia va millor que mai. Però, a la realitat, els treballadors no hem notat res de tot això i seguim patint per viure dignament.
Però els últims mesos també hem viscut coses esperançadores. La comunitat educativa ha fet vagues històriques. La pagesia ha aconseguit paralitzar autopistes i ports per dir prou. I les manifestacions per l’habitatge han aconseguit obligar els governs a fer lleis que no volien fer. Aquests mesos hem vist com només lluitant podem aconseguir millorar les nostres vides. Ara és l’hora de redoblar la lluita.
Per això exigim:
1. Baixada dels preus de lloguer
El preu del lloguer no el pot fixar el mercat. Per això cal reformar l’índex de referència dels preus del lloguer i vincular-ho als salaris.
2. Prohibició de desnonaments sense alternativa i contractes indefinits
Cal garantir les condicions mínimes d’estabilitat residencial com a condició per tenir una seguretat material. Per això reclamem la prohibició de tots els desnonaments en casos de persones vulnerables i sense alternativa residencial i que els contractes de lloguer esdevinguin indefinits.
3. Expropiació d’habitatges de bancs i fons volotors
Cal recuperar els habitatges dels grans especuladors i posar-los sota control públic, com també prohibir les compres especulatives per evitar-ne l’acaparament.
4. Construcció d’un parc públic d’habitatge
Cal construir un veritable parc públic d’habitatge, finançat mitjançant un impost especial al rendisme. Cal també assegurar que sigui totalment públic, eliminant els topalls d’ingressos mínim per accedir-hi.
5. Reconeixement dels drets sindicals
Els drets s’han de garantir a través de l’autoorganització dels treballadors. Per això cal reconèixer els drets sindicals en matèria d’habitatge, incloent-hi el dret a la negociació col·lectiva, a la representació sindical i a la vaga de lloguers quan esdevinguin situacions d’incompliment per part de la propietat.
6. Augment del Salari Mínim Interprofessional (SMI) fins als 1.600€ i Pensió mínima igual al SMI.
El salari mínim ha de garantir condicions de vida dignes. Avui no ho fa.
7. Reducció de la jornada laboral a 35 hores setmanals que els convenis sempre podran pactar la seva reducció.
Reduir la jornada significa repartir el treball i combatre l’atur, millorar la salut, la qualitat de vida i la conciliació.
8. Increment dels salaris amb la pèrdua efectiva de poder adquisitiu.
Per una part molt important de la població treballadora, el lloguer o hipoteca absorbeixen entre el 40% i el 60% dels ingressos, però la seva ponderació en l’IPC és insuficient, generant una distorsió entre inflació oficial i cost real de la vida.
9. Defensa de tots els serveis públics.
Ni salaris per terra ni habitatge pels núvols.
CNT PONENT ES SUMA A LA VAGA GENERAL EL DIA 11 DE NOVEMBRE
SOM-HI TOTES! CAP A LA VAGA GENERAL